8 DE MARÇ: NO COSIREM LES VOSTRES RETALLADES!!

El passat dijous 8 de març, L'Hora Violeta va assistir a la manifestació unitària, convocada per diferents col·lectius del Camp. La marxa, que va començar a l'estàtua dels Despullats, va aplegar a unes 300 persones sota el mateix lema: No cosirem les vostres retallades! Plantem cara!
La manifestació va recòrrer la Rambla Nova, passant per la Rambla Vella i va acabar a la Plaça de la Font, on es va llegir el manifest unitari:

Aquest any, el dia de les dones treballadores pren una importància especial. Tot i que cada dia cal reivindicar els drets de les dones, en el context actual, aquesta reivindicació ha de sonar més forta que mai.

Ens trobem en un moment convuls, socialment i econòmica, que ja va començar amb el govern del PSOE i la passivitat de CCOO i UGT. Per la seva banda, el govern del Partit Popular ha entrat amb les tisores a la mà, com ho va fer en el seu moment Convergència i Unió, i ens demostren cada dia que estan disposats a retallar tots els nostres drets elementals per tal de poder salvar els interessos del sistema capitalista.

La crisi econòmica, que ha estat la protagonista de les reivindicacions d'aquesta diada els últims dos anys, i que enguany ho continua essent, afecta de manera especialment crua les dones. Som testimonis cada dia de tancaments d’empreses, EROs i deslocalitzacions que deixen un reguitzell constant d'acomiadaments. Aquesta situació agreuja la ja delicada situació de les dones davant el mercat laboral. Els mitjans de comunicació han difós la falsa idea que les dones treballadores no estan patint tant la crisi com els homes perquè les seves taxes d’atur no han crescut tant com les masculines. Al principi de la crisi, l’atur masculí va disparar-se, ja que els sectors més afectats eren aquells que havien estat tradicionalment ocupats per homes (com la construcció i la indústria pesada), però actualment, sabem que aquest context afecta el conjunt de la població, i que els treballs més precaris, tradicionalment ocupats per dones, s'estan veient especialment perjudicats amb la congelació del salari mínim interprofessional, que ja era un dels més baixos d'Europa, o amb l'abaratiment del cost de l'acomiadament.

A les retallades laborals s'hi sumen també les retallades en educació i salut marcades per la voluntat de privatitzar cada cop més els àmbits del benestar social. I qualsevol protesta davant d’aquestes és durament reprimida, tal com hem vist recentment amb l’alumnat i el professorat del País Valencià. Així, en aquests sectors on els llocs de treball estan ocupats majoritàriament per dones, les pèssimes condicions laborals es veuen cada cop més accentuades.

D’altra banda, amb la crisi s’han reduït les ajudes públiques de caire social, com les rendes mínimes d'inserció o les prestacions derivades de la Llei de la Dependència. Aquest fet, unit a les poques, quan no inexistents, places públiques de guarderia per a infants de 0 a 3 anys i a l’envelliment de la població que patim, porta a moltes dones a deixar la feina o reduir les hores que dediquen a un treball remunerat per ocupar-se dels familiars a càrrec, al no tenir recursos per pagar algú que en tingui cura mentre elles treballen. La nostra societat, tot i que de forma molt més subtil, segueix sent patriarcal, i les dones, el jovent, la gent gran i les persones nouvingudes estem sent els col·lectius més perjudicats per la crisi.

En aquest context, moltes dones es veuen obligades a tornar a dependre econòmicament del marit, i la seva condició social torna a la situació de subordinació domèstica. Una dona lligada a la casa, a tenir cura de la família, i que depèn del sou de l’home, està condemnada a un estat de vulnerabilitat que afavoreix l’augment de la violència masclista dins les llars i els abusos de poder a la feina, amb molt poques opcions per a fer-hi front. I més quan veiem que en el govern entrant, la ministra de torn, comença a canviar el terme de violència de gènere per “violència en l'àmbit familiar”, posant de manifest la voluntat d'eliminar qualsevol condicionant polític d'aquests tipus d'abusos, invisibilitzant així la lluita contra el patriarcat.

El conjunt de totes aquestes situacions extremes ens porta a un agreujament de la feminització de la pobresa que ja estàvem patint. La situació és especialment greu en el cas de les famílies en que cap membre aporta ingressos, la majoria de les quals són famílies monoparentals. I quan parlem de famílies monoparentals, sabem que desafortunadament en el 90% dels casos estan encapçalades per dones amb criatures al càrrec.

Avui, més que mai, cal recordar per què commemorem el 8 de març. L’any 1908, 129 treballadores d'una fàbrica tèxtil de Nova York van declarar una vaga en protesta per les condicions insuportables de treball que patien. L'amo no va acceptar la vaga i, mentre les obreres ocupaven la fàbrica, va tancar les portes i hi va calar foc, morint abrasades totes les dones que hi havia dintre. És important recordar l'origen d'aquesta data per recordar que el feminisme que defensem no és l’institucional, que la nostra lluita no vol igualar-nos al sistema productiu que precaritza per igual a tota la classe treballadora, sinó que pretén derrocar-lo i construir noves relacions laborals i personals, més igualitàries i de justícia social.

La nostra lluita contra el patriarcat no pot obviar la resta de lluites que ens oprimeixen, cal plantar cara al sistema capitalista i a qualsevol opressió ja sigui de condició sexual, de classe o de nació. Hem de fugir del feminisme institucional que redueix les protestes contra la violència masclista a minuts de silenci, i que ignora la violència econòmica que estem patint tot el conjunt de la població. Hem de trencar amb el pactisme entre els grans sindicats i la patronal i hem de fer sentir la nostra veu cada cop més clara i forta, plantant cara, avui i cada dia de l’any!

Sense les dones, no hi ha revolució!

Tot seguit es va deixar el micro obert i alguns col·lectius van llegir un breu parlament. Les tres assemblees feministes revolucionàries del Camp (Cau de llunes a Tarragona, Les filles de les fetilleres a Torredembarra i L'Hora Violeta a Reus) vam pronunciar el següent escrit:

Volem aprofitar aquesta Diada per recuperar una consigna: REVOLUCIÓ A LA PLAÇA, A CASA I AL LLIT. I volem fer una crida a totes les dones perquè prenguin protagonisme en aquests tres àmbits des d’avui mateix.

Cridem revolució a la plaça, i la raó està més que clara: rebutgem aquest sistema capitalista i imperialista i cal que sortim a la plaça, organitzant-nos, implicant-nos en la lluita en defensa dels nostres interessos com a dones, treballadores i catalanes. I ens referim a la lluita al carrer, però també als nostres llocs de treball o als centres d’estudi. Ens estan robant el que ja era de per si precari, amb l’excusa d’un deute que han generat els estats salvant la banca privada amb diners públics. S’han enriquit i es segueixen enriquint amb el nostre treball, i ara pretenen estalviar-se les almoïnes en educació i sanitat i crear al mateix temps nous negocis. És per això que cridem revolució a la plaça!

I cridem , també, revolució a casa, perquè si s’ha de seguir cosint, fregant, netejant i tenint cura, en general, ho hem de fer entre totes i tots. Que estem en ple segle XXI i el rotllo que els homes no en saben i que les dones ho fem millor no cola: Totes les persones som capaces d’estimar i de tenir cura, així que fem-ho ja! I és inadmisible que una part de la població estiguem satudares i desbordades tenint cura de tot i de tothom menys de nosaltres! Així que, revolució a la plaça però també a casa!

I, per últim, cridem revolució al llit, i ens referim a la nostra sexualitat, per suposat: perquè volem que deixi de ser un tabú i perquè volem reivindicar-la per gaudir-la plenament. I perquè volem practicar sexe quan, com i amb qui volguem, perquè volem ser soberanes del nostre cos.

Bé, avui hem cridat que no cosirem les seves retallades, i hem cridat això per dos motius essencials:
1.Ja n’hi ha prou que només cosim nosaltres,
2.En cas que haguem de cosir tots i totes, aquestes retallades -que no són retallades, sinó privatitzacions- no tenim la menor intenció de posar-hi pedaços: perquè el que volen és que nosaltres ens fem càrrec de tot el que estan retallant i no ho hem de permetre.

Però això els ho hem de dir al carrer, amb fets, no amb converses de bar en les que ens que diem que tot està fatal. Els ho hem de dir amb implicació real i no només participació. I les dones ens hem de posar les piles, perquè a les organitzacions polítiques, històricament hem tingut un paper subsidiari i cal la nostra veu, la nostra experiència, la nostra participació!

Estem en ple S.XXI i estem reivindicant el treball com un dret, quan hauria de ser un deure de tothom: treballem tothom per a treballar menys. Repartim-nos els beneficis, enlloc de permetre que se’ls quedi l’empresari. Quan les coses van malament, ho paguem amb diners públics i quan van bé... què? Nacionalitzem la banca, enfortim els serveis públics, i permetem que les persones en ple S.XXI tinguem el dret de gaudir de la vida, que només n’hi ha una i ens l’estan robant. Ens la roben quan ens obliguen a treballar hores extres quan tenim feina, i ens la roben quan hem de malviure quan no tenim treball. Ens roben la vida quan ens obliguen a triar entre una carrera professional i la resta de coses: entre elles la reproducció.

El nostre objectiu ha de’estar molt clar: aconseguir un repartiment equitatiu dels treballs i de la riquesa que amb aquests treballs estem generant i que una minoria ens està robant amb l’excusa d’aquesta crisi, que no és res més que una estafa!

Els sistemes de poder no regalen res: el patriarcat, el capitalisme i l’imperialisme es combaten! I el canvi, la transformació, la revolució, serà feminista o no serà!

L'acte va finalitzar amb l'actuació del grup de folk Ai, carai!

Agraïm la vostra assistència i col·laboració!

I perquè el Dia de la Dona Treballadora va més enllà del 8 de març, cal seguir lluitant dia a dia!

L'Hora Violeta